Especialistes i diccionaris terminològics:
una anàlisi de necessitats

Jordi García
Lluís Rius
TERMCAT
jgarcia@termcat.es
lrius@termcat.es

1. Introducció

La preocupació cada vegada més estesa per avaluar els resultats de la pràctica –i segurament també de la teoria- terminològica s’ha traduït en un nombre considerable de reflexions (i d’algunes iniciatives) que posen l’accent en els temes següents [1]:

a) La necessitat de conèixer i de mantenir actualitzades les necessitats terminològiques reals de la societat, tant dels diversos sectors d’activitat com dels diferents tipus d’usuaris.

b) La necessitat de controlar i de millorar la qualitat de la normalització (i, doncs, de les obres terminològiques [2]), amb el benentès que això farà augmentar-ne la funcionalitat i l’efectivitat.

c) La necessitat de millorar la difusió de la terminologia, amb la finalitat d’optimitzar els recursos existents, d’estalviar la repetició de feina i d’arribar millor a tots els destinataris.

d) I, finalment, la necessitat d’analitzar el grau d’implantació dels termes normalitzats, la qual cosa pot comportar un canvi o una potenciació dels criteris, les estratègies i els mètodes adoptats, segons les diverses situacions.

A tots aquests elements de reflexió ens proposem encara d’afegir-n’hi un. L’objecte de la nostra comunicació és cridar l’atenció sobre la necessitat de tenir dades empíriques que ens parlin de l’ús que els especialistes fan –si és que en fan- de les obres terminològiques. Dit d’una altra manera: no ens volem ocupar de l’èxit o el fracàs dels termes difosos, sinó de l’ús o el desús dels instruments amb què tradicionalment es difonen els termes, i de l’aprofitament que se’n treu. Les preguntes que ens fem, doncs, són: aquests instruments, els consulten, els especialistes? I si els consulten (o quan els consulten), satisfan les seves necessitats?

I és que una cosa són les necessitats dels especialistes, dels mediadors lingüístics i dels sectors d’especialitat; una altra cosa són les estratègies i les solucions concretes que es puguin dur a terme per superar-les; i una altra de ben diferent és l’ús dels continents d’aquestes solucions: perquè si els continents no es fan servir, difícilment tindrà sentit avaluar si el contingut s’implanta o es deixa d’implantar.

2. Un focus: l’especialista. Però quin especialista?

Acotem el nostre camp de reflexió a l’especialista, tot i que reconeixem que referir-se a aquest personatge de manera abstracta pot ser fàcilment considerat com una entelèquia. L’especialista que treballa a l’Administració no té les mateixes característiques ni els mateixos condicionants ni les mateixes necessitats que el que treballa en el sector privat o en l’àmbit docent, per exemple, i tampoc es pot posar en un mateix sac el que es mou en un sector d’activitat altament tecnològic i el que es mou en un entorn més tradicional.

En terminologia se sol reservar aquesta denominació per a la persona que és experta en un camp determinat i que té un paper d’informador, consultor o validador en alguna fase del treball terminològic, tant si aquest treball és sectorial com si és puntual. Nosaltres usarem la denominació especialista, però, d’una manera més àmplia: ens hi referirem sempre com a la persona que és usuària, en la seva vida professional, d’un llenguatge d’especialitat, independentment del grau d’abstracció, de la personalitat i de la consolidació d’aquest llenguatge. Ens centrarem, doncs, en l’anàlisi de les necessitats i les actituds dels especialistes, i no dels mediadors lingüístics, que són i han estat ja objecte d’altres reflexions.

3. Sobre l’ús dels diccionaris

3.1 Però, per a qui es fan els diccionaris?

Per conèixer l’ús o el desús de les obres terminològiques és important que sapiguem qui les utilitza, però també, i potser cronològicament en primer lloc, a qui van destinades.

En efecte, només sabent a qui apunten els autors dels repertoris terminològics com a destinataris podrem avaluar satisfactòriament si compleixen o no els seus objectius. I una lectura de pròlegs de diccionaris terminològics de tota mena i procedència ens mostra de seguida que el gruix de les obres terminològiques que expliciten els destinataris situen majoritàriament en primer lloc com a tals els especialistes del camp del saber que l’obra tracta -o bé els situen en un lloc molt destacat.

Aquesta dada no és gaire sorprenent: sembla fins i tot lògic que un diccionari de química analítica es destini “tant a estudiants i professors universitaris, com a professionals i tècnics dels sectors industrials en què la química té un paper important” [3]; que un vocabulari de dret mercantil s’adreci als estudiants universitaris –futurs especialistes- i també als professors de dret [4]; que un diccionari de turisme es destini a estudiants i professionals del sector [5]; que un gran vocabulari científic i tècnic es destini “al uso y disfrute de la comunidad científica de nuestra lengua” [6]; etc. Però que no sigui sorprenent que els diccionaris terminològics es destinin en primera instància als especialistes de l’àrea no vol dir que després aquests en siguin els (primers) usuaris. Per això ens sembla lícit preguntar-nos en aquest estadi si els especialistes consulten els repertoris terminològics, si aquests s’adeqüen a les seves necessitats i quin és l’ús que realment en fan.

3.2 I els especialistes, en fan ús dels diccionaris?

Solem donar per descomptat, doncs, que els especialistes utilitzen obres terminològiques. Fins i tot ho tenim tan assumit que els professionals que ens dediquem a l’elaboració d’obres terminològiques difícilment ens resistim a no posar-los en un lloc destacat dels destinataris de les obres que elaborem.

Quines dades tenim, però, que ens il·lustrin sobre l’especialista com a usuari de productes terminològics? Que nosaltres coneguem, ben poques. D’entre els estudis publicats que van en aquesta direcció, les conclusions a què arribava François Gaudin en un estudi del 1991 són força significatives. Es tracta d’una anàlisi sobre l’impacte causat als magistrats francesos pels decrets terminològics publicats al Journal Officiel, d’una banda, i per un diccionari de neologismes oficials, de l’altra, partint de la base que el fet d’haver de vetllar professionalment pel compliment dels textos legals els obligava com a mínim a no desconèixer-los.

L’estudi ressaltava, per un costat, que un terç dels magistrats desconeixia els decrets; que sols un terç coneixia els termes oficials l’ús dels quals era obligatori; i que la meitat dels magistrats no coneixia quins eren els termes d’argot que els mateixos decrets consideraven que calia evitar. I per un altre costat, l’estudi subratllava el fet que cap dels magistrats coneixia el Dictionnaire des néologismes officiels, una obra que a més a més l’autor de l’estudi qualificava de mal resolta com a eina de consulta.

D’altra banda, un estudi publicat el 1997 que es va dur a terme a partir d’una enquesta a docents i investigadors gallecs de la Universitat de Santiago de Compostel·la, revelava que la majoria d’ells considerava preferible, per a resoldre problemes terminològics, consultar diccionaris generals, i fins i tot tenir criteris per a la formació de termes, que no pas diccionaris especialitzats. I encara, davant de la possibilitat de tenir informació sobre diccionaris en curs de la seva àrea d’especialitat, sobre diccionaris o bases de dades multilingües, o sobre grups de treball que elaboressin terminologia, preferien aquesta última opció.

Aquests resultats, que cal emmarcar en el lloc i en el temps en què van ser recollits i analitzats, no deixen de ser indicatius pel fet de dir poc a favor de l’ús que fan els especialistes de les obres terminològiques, un ús que massa sovint donem per habitual i obvi i que creiem que convindria revisar.

4. Sobre l’aprofitament dels diccionaris terminològics

Un cop plantejada la necessitat d’obtenir dades sobre l’ús que fan els especialistes de les obres terminològiques, cal preguntar-se també com les utilitzen i quin profit en treuen.

Conèixer com s’utilitzen

Per conèixer la manera que tenen els especialistes d’utilitzar els repertoris terminològics ens hem de plantejar quins hàbits de consulta segueixen quan els sorgeix un dubte terminològic (formal o conceptual) i pretenen resoldre’l. Amb aquesta finalitat, caldria obtenir dades sobre les qüestions següents:

Quina és la freqüència amb què es tenen problemes terminològics, si se’n tenen, al llarg de l’exercici professional?

De quin tipus són?

Quines són les fonts més utilitzades per resoldre’ls (col·legues, manuals, diccionaris generals, obres enciclopèdiques, diccionaris especialitzats, etc.) i amb quina prioritat?

Amb quina freqüència es consulten els repertoris terminològics?

Quin és el suport/format utilitzat (paper, CD-ROM, Internet, etc.)?

Quin seria el suport/format més idoni?

Quins factors determinarien que els repertoris terminològics es fessin servir més?

Conèixer què se’n treu

A banda de conèixer de quina manera els especialistes utilitzen les obres terminològiques, cal detectar també quines són les necessitats terminològiques que han de cobrir quan les consulten, i conèixer quines són les expectatives que en tenen com a usuaris. Tenir un coneixement fonamentat d’aquests dos punts ha de tenir transcendència sobretot a l’hora de decidir el contingut de les informacions que apareixeran en un treball terminològic i la manera de presentar-les. Amb aquest objectiu, caldria saber també:

Quins són els motius més habituals que fan que es recorri a la consulta d’obres terminològiques?

Quins són els criteris que serveixen per formar-se una opinió sobre la qualitat d’aquestes obres?

Quines són les mancances més comunes de les obres terminològiques que es consulten?

Quins són els encerts que més es valoren?

Quins elements els podrien donar valor afegit?

Conèixer com s’usen

La difusió de terminologia s’ha de resoldre a partir de la fixació d’objectius de comunicació i de la creació d’estratègies de comunicació adaptades als seus destinataris. Per això, des del punt de vista dels especialistes, que són al seu torn agents de difusió i d’implantació de terminologia, caldrà així mateix conèixer, fonamentalment:

Els sistemes i els canals utilitzats per mantenir-se informats i comunicar-se en cada sector d’especialitat.

Els especialistes de cada sector que poden actuar com a líders d’opinió per difondre la terminologia.

El sistema més usat per tenir notícia de l’existència o aparició de nous repertoris terminològics.

Una altra vegada, obtenir dades sobre tots aquests aspectes ha de servir per a conèixer millor l’especialista com a consumidor de productes terminològics i fugir d’idees preconcebudes, amb la finalitat d’elaborar obres que s’adaptin tant com sigui possible a les seves demandes (i també, naturalment, a les dels mediadors lingüístics).

En darrer terme, tot el que s’ha dit fins ara té a veure amb el concepte de qualitat, que en l’aplicació a la pràctica terminogràfica ha de relacionar-se fonamentalment amb la metodologia d’elaboració emprada, amb la terminologia que s’hi recull i amb l’adequació d’aquesta a les recomanacions dels organismes competents. La qualitat, però, també hauria d’anar relacionada amb la satisfacció de necessitats o el compliment de les expectatives dels usuaris, basades especialment en la utilitat o no del producte terminològic com a instrument didàctic i com a facilitador de la comunicació especialitzada. Perquè, en definitiva, es pot considerar que una obra és de qualitat si no aconsegueix cobrir les necessitats dels especialistes, encara que no es pugui objectar res quant al mètode de treball seguit o a la terminologia que conté? [7]

5. Conclusions

Al llarg d’aquesta comunicació hem volgut posar èmfasi en la necessitat d’aprofundir en el coneixement de l’especialista com a destinatari de repertoris terminològics. En aquest sentit, hem insistit en el fet que cal obtenir dades empíriques de l’especialista (mitjançant principalment enquestes, però també a base d’entrevistes o qüestionaris breus), en relació amb:

a) si fa ús d’obres terminològiques,

b) si les obres terminològiques satisfan les seves necessitats.

Des del punt de vista de la difusió de la terminologia, dels especialistes s’ha esperat tradicionalment una actitud activa: que anessin a buscar a les obres terminològiques allò que no podien resoldre per altres mitjans. Aquesta expectativa, però, no es fonamenta en cap evidència, i més aviat s’intueix un perfil generalitzat d’especialista que usa poc les obres terminològiques (per motius molt diversos: per la qualitat de les que coneix, per qüestions de prioritat personal, per manca de temps, etc.), i convindria reforçar accions de difusió terminològica alternatives.

Al nostre entendre aquestes accions, que caldria inscriure en un pla estratègic, haurien d’anar encaminades a:

a) promoure la formació en terminologia dels mateixos especialistes,

b) promoure la inclusió de terminologia als correctors ortogràfics,

c) promoure el control de qualitat dels textos especialitzats (incidint en la traducció o l’assessorament terminològic), i

d) promoure el control de qualitat dels textos legals rics en terminologia.

En aquest sentit, volem destacar tres experiències que han estat dutes a terme des del TERMCAT, adreçades a consumidors molt diferents, que són un exemple de control de qualitat de la terminologia en el seu context: l’assessorament terminològic a la traducció catalana del manual Medicina interna de P. Farreras i C. Rozman; la traducció catalana dels manuals de l’usuari de diversos vehicles de les empreses Honda i Seat; i la localització al català dels programes Windows 98 i Internet Explorer 4.0, i de la documentació especialitzada corresponent.

Totes aquestes accions de difusió terminològica alternatives s’han d’entendre com a complementàries de les obres terminològiques, fins i tot com a conseqüència de l’elaboració d’obres terminològiques, perquè difícilment es pot fer assessorament o control de qualitat de la terminologia d’una obra especialitzada si aquesta terminologia no ha estat prèviament sistematitzada i resolta.

Bibliografia

BOUVERET, M.; DELAVIGNE, V. L’analyse des besoins: un préalable à la qualité de la terminologie. A: Actas del III Simposio Iberoamericano de Terminología. San Millán de la Cogolla (La Rioja), 1997.

CABRÉ, M.T. "À propos de la notion de qualité en terminologie". La Banque des mots. (1998), p. 7-34.

COLOMER, R.; FRANQUESA, E. "Els Usuaris de la terminologia tenen la paraula". Llengua i ús, 12 (1998), p. 38-41; 13 (1998), p. 42-44.

GAUDIN, F. Enquête sur l’impact des arrêtés terminologiques auprès des magistrats. En: La banque des mots, 1991, núm. 42 (p. 59-68)

POINTER. Proposals for an Operational Infrastructure for a Terminology in Europe [En línia],1996.
<http://www.computing.surrey.ac.uk/ai/pointer/>

RODRÍGUEZ RÍO, X. Los docentes e investigadores de la universidade de Santiago de Compostela (USC) ante la situación de la terminología en lengua gallega: actitudes y necesidades. A: IV Jornadas internacionales de terminología - Barcelona, 23 y 24 de octubre de 1997 = IV Journées internationales de terminologie - Barcelone, 23 et 24 octubre 1997: les besoins terminologiques en Europe face à la société de l'information. Barcelona: IULA, [1997].

[1] Cal destacar, per l’abast i l’ambició, el projecte de recerca Pointer (Proposals for an Operational Infrastructure for a Terminology in Europe), subvencionat per la Direcció General XIII de la Comissió Europea en el marc del MLAP (Multilingual Action Plan). Com es recull a l’informe final, el projecte havia de servir fonamentalment per 1) analitzar el treball, les estructures i els recursos terminològics a Europa; 2) contribuir al disseny, al desenvolupament, la coordinació i l’optimització d’una infraestructura global per al treball terminològic; i 3) fomentar la comunicació i la cooperació entre els experts en terminologia, els productors i els propietaris de recursos terminològics i els usuaris de terminologia. La major part del treball d’investigació de Pointer es va dur a terme durant l’any 1995.

[2] Parlarem indistintament d’obres, repertoris o fins i tot diccionaris terminològics per a referir-nos genèricament a les compilacions de terminologia, sigui quin sigui el suport en què s’emmagatzemin o estiguin publicades.

[3] TERMCAT, Centre de Terminologia. Diccionari de química analítica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. (Diccionaris de l'Enciclopèdia. Sèrie diccionaris terminològics)

[4] CAMP, C. Vocabulari de dret: dret mercantil. Barcelona: Universitat de Barcelona. Servei de Llengua Catalana, 1995. Full desplegable (Vocabularis de dret; 2)

[5] HARRIS, R.; HOWARD, J. Dictionary of travel, tourism and hospitality terms. Melbourne: Hospitality Press, 1996.

[6] REAL ACADEMIA DE CIENCIAS EXACTAS, FÍSICAS Y NATURALES. Vocabulario científico y técnico. 3a ed. Madrid: Espasa, 1996.

[7] Vegeu l’apartat 4.5 de l’informe final del projecte Pointer, sobre la qualitat i la validació dels recursos terminològics (pàg. 145-150).