Mediadors lingüístics i recursos terminològics:
una relació necessàr

Glòria Fontova i Hugas
TERMCAT
España

Terminologia i entorn comunicatiu

Actualment, ja resulta una obvietat afirmar que el desenvolupament experimentat en els darrers anys per les tecnologies de la informació i la comunicació ha revolucionat, entre altres camps, el terreny de les anomenades indústries de la llengua. Els mediadors lingüístics, relacionats professionalment amb la terminologia, han hagut de familiaritzar-se amb una multitud de nous productes i recursos informàtics per poder afrontar les exigències que imposa la immediatesa de l’entorn comunicatiu actual.

Aquests recursos han permès posar en circulació una massa d’informació i, consegüentment, de terminologia que, en un context de globalització comunicativa cada cop més acusat en els països desenvolupats, comença a provocar el que ja es coneix com a infotoxicació o excés d’informació. [1] Els mediadors lingüístics són, sense cap mena de dubte, un dels col·lectius que han vist com la presència d’Internet ha transformat profundament les eines, els mètodes i els processos de treball, i que afronten l’accés i la recuperació d’informació terminològica d’aquesta nova i variada gamma de recursos informatius com un continu cavall de batalla.

D’altra banda, la presència i la circulació d’aquesta gran diversitat de recursos terminològics, si bé fa possible la resposta a moltes de les múltiples necessitats que sorgeixen en el treball quotidià d’aquests professionals, també és cert que acostuma a generar una notable dispersió terminològica que es palesa en la divergència de resultats obtinguts segons la font consultada. Aquest desconcert terminològic es fa més evident en el cas de les llengües minoritàries en què, moltes vegades, o bé encara no existeix una terminologia establerta per a denominar una noció especialitzada, generalment originada en països científicament, tecnològicament i, en conseqüència, lingüísticament dominants, o bé poden arribar a concórrer diverses alternatives de denominació per a un mateix concepte.

A aquest panorama cal afegir, encara, que la variació i la diversitat d’usos terminològics existents en els diferents àmbits d’especialitat no sempre s’adequa a les terminologies establertes o normalitzades en una llengua determinada. Aquest és, potser, un dels esculls més difícils de superar per als professionals que utilitzen la terminologia com a element de comunicació i és, al mateix temps, un dels aspectes més interessants que ha abordat la teoria terminològica dels darrers anys.

Tal com explica Guespin [2], un dels factors que ha potenciat la revolució científica que es viu en aquest final de segle és l’acostament experimentat entre la ciència i la tècnica. La ciència, lluny de mantenir-se en una posició teòrica i d’esquena als circuits de la tècnica, ha partit de la premissa que només és possible arribar al coneixement a través de la transformació i, d’aquesta manera, s’ha convertit en un factor indispensable de producció. La terminologia, segons afirma l’autor, ha de prendre nota de l’actual manera de fer de la ciència i no estancar-se, exclusivament, en les tasques de descripció, validació o prescripció que tradicionalment ha exercit, sinó que, a partir de l’anàlisi dels usos reals que es produeixen a la societat, ha d’abordar la transformació per tal de poder aprehendre’n el funcionament.

En el cas del català, en el marc d’una política de planificació lingüística que pretén normalitzar i fomentar l’ús de la llengua, i en consonància amb els requeriments de la nova societat de la informació, s’estan incrementant els esforços d’elaboració i divulgació dels recursos terminològics necessaris per tal de facilitar l’ús normal de la llengua en els àmbits científics, tècnics i socioeconòmics [3]. Els professionals de la llengua que treballen en l’àmbit català tenen, des de fa anys, el seu màxim referent terminològic en el Centre de Terminologia TERMCAT, creat específicament per dur a terme els objectius esmentats.

Cada any, el Servei de Consultes del TERMCAT atén milers de consultes terminològiques procedents, majoritàriament, del col·lectiu de mediadors lingüístics que recorren al centre per sol·licitar assessorament puntual. Aquesta unitat del TERMCAT constitueix un recurs terminològic que, a més d’oferir el servei per al qual va ser creat, esdevé un observatori immillorable de les necessitats i els usos terminològics reals dels diferents sectors de la societat. Des d’aquesta perspectiva, ens proposem analitzar alguns dels paràmetres que influeixen en la relació entre mediadors lingüístics i terminòlegs i comentar, al mateix temps, la importància d’aproximar posicions, de manera anàloga a les branques del saber esmentades anteriorment, entre la producció de la terminologia real o espontània i la producció de la terminologia normalitzada o tutelada.

Usuaris i usos terminològics

La terminologia, com a element de transferència del coneixement especialitzat, es troba present en múltiples situacions de comunicació. És en aquest entorn comunicatiu que sovint es fa evident la distància existent entre la univocitat i la monoreferencialitat que la teoria terminològica atribueix a las unitats lèxiques que caracteritzen les varietats funcionals d’una llengua i la diversitat d’usos lingüístics especialitzats que, en circumstàncies reals de comunicació, generen els usuaris de la terminologia.

D’una banda, els especialistes, com a principals usuaris i creadors de terminologia, se’n serveixen de manera natural per establir els conceptes teòrics de les seves disciplines i com a instrument habitual en les comunicacions especialitzades. En aquest tipus de comunicacions ja és possible entreveure una certa variació d’usos terminològics [4] que sol venir determinada per factors relacionats amb els diferents tipus de registres existents en els llenguatges d’especialitat, la interdisciplinarietat d’aquest llenguatges, el nivell de formalitat, la intencionalitat de l’emissor o el canal de difusió, així com altres aspectes de naturalesa sociolingüística [5] que poden fer inclinar la balança, segons els casos, cap el manteniment de formes foranes o cap a l’acceptació d’alternatives terminològiques autòctones.

D’altra banda, els anomenats intermediaris o mediadors lingüístics són els professionals que utilitzen la terminologia per facilitar la comunicació entre els especialistes. Sota aquesta etiqueta hi ha correctors, traductors, intèrprets, redactors i assessors lingüístics que necessiten tenir al seu abast un cabal de terminologia actualitzada i fiable que els permeti treballar amb les màximes garanties de qualitat. Aquest grup d’usuaris, en què centrarem la nostra atenció, no es caracteritza en principi, com passa amb els especialistes, per la creació de nova terminologia, sinó per la utilització i el maneig de les terminologies que contenen els recursos a què tenen accés i, quan la recerca els resulta infructuosa, per la consulta personalitzada als terminòlegs especialitzats en l’atenció de consultes terminològiques. Pot passar, però, que en més d’una ocasió, hagin de recórrer a la creació de neologismes per poder resoldre determinats buits terminològics en el termini de temps que se’ls exigeix.

En aquest grup de professionals, dedicats a la transformació de textos científics i tècnics d’un codi lingüístic a un altre, també es pot observar l’existència d’usos terminològics que varien, majoritàriament, segons el context comunicatiu específic. Cal afegir aquí, a més, altres elements com ara, per exemple, el nivell de coneixement del medi, la competència lingüística o el grau de professionalitat, de sensibilitat i, fins i tot, de fidelitat lingüística, que, en molts casos, poden entorpir o afavorir notablement el procés de “mediació” lingüística i, per tant, de normalització o extensió de l’ús en què intervenen directament aquests professionals.

Sovint, i sense tenir-ne plena consciència, pot passar que la rapidesa o la lentitud en la implantació d’una forma neològica normalitzada estigui molt relacionada amb l’actitud que adopten aquests professionals. Així doncs, i per posar un exemple totalment conegut de l’àmbit de la informàtica, observem com moltes vegades depèn d’ells, i no pas dels especialistes, la decisió de mantenir o de substituir els termes anglesos hardware i software per les formes alternatives maquinari i programari, que ja apareixen com a paraules d’ús consolidat en el diccionari normatiu. D’altra banda, una actitud de “laisser faire” o d’obstinació per mantenir, en pro d’una intercomprensió de vegades mal entesa, determinats manlleus que presenten una alternativa genuïna i viable en català, facilita en gran manera que formes foranes com l’arxiconegut e-mail convisquin amb els gens problemàtics correu electrònic i adreça electrònica.

Per sort, aquesta última no és l’única actitud que es pot observar en la tasca dels mediadors lingüístics. Moltes vegades, els mateixos terminòlegs se sorprenen de la fermesa amb què assessors, correctors o traductors defensen l’adequació d’una forma terminològica, encara que en l’ús real no hi hagi massa motivacions per acceptar el canvi lingüístic proposat. Per posar un exemple, podem citar, en l’àmbit de les activitats esportives, el cas del terme fitness que en català presenta l’alternativa de condicionament físic. Aquesta forma, que apareix documentada en el diccionari de neologismes del TERMCAT i que es difon a través del banc de termes normalitzats y del Servei de Consultes Terminològiques del centre, ensopega constantment amb els contextos d’ús en què es mou. Els arguments i criteris terminològics d’adequació formal i semàntica o de transparència del terme no són suficients perquè els mediadors lingüístics aconsegueixin convèncer a un centre esportiu qualsevol dels avantatges que suposa substituir l’anglicisme del rètol del seu establiment per la forma catalana recomanada.

D’altra banda, aquests professionals també són els que, precisament perquè treballen la terminologia en el seu medi natural, poden percebre des de l’inici l’acollida o el refús de les formes normalitzades difoses en els diferents sectors de l’activitat. Quan sorgeixen problemes d’acceptació, associats, sovint, als llenguatges tècnics més acostats a la llengua general, els mediadors lingüístics tenen la paraula per exercir la pressió social que necessita la terminologia i suscitar la reconsideració de les formes que no són ben admeses al si de la comunitat. En aquest sentit, els mediadors lingüístics exerceixen un paper de lobby o grup de pressió terminològica que fa possible l’acostament de la terminologia planificadora als usos i les necessitats reals.

Atenent aquestes peticions externes, el Consell Supervisor, màxim òrgan normalitzador de la terminologia catalana, torna a examinar els casos conflictius i procura buscar solucions alternatives amb més expectatives d’implantació, sense distorsionar, però, les regles que regeixen la formació de termes nous. Podem citar, com a exemples de neologismes reconsiderats recentment, el cas del terme anglès chat, utilitzat en la terminologia d’Internet, per al qual es va veure la necessitat d’admetre també la forma xat adaptada al sistema gràfic del català, com a sinònima de tertúlia, normalitzada inicialment com a única alternativa possible; o el cas, ara en l’àmbit de l’alimentació, de la forma castellana chupito, que designa un traguet de licor servit en un gotet, per a la qual es va aprovar en un principi la forma catalana copí (diminutiu de copa) però que, a causa de la poca acceptació, va ser substituïda per la forma xopet que, a més de ser també correcta des del punt de vista formal i semàntic, permetia mantenir un cert paral·lelisme amb la pronunciació del mot castellà. Aquest cas és doblement il·lustratiu perquè, a més d’atendre la reconsideració de la forma prèviament normalitzada, es va recollir també la variació dels usos observats. D’aquesta manera, al costat de la forma preferent xopet poden conviure, sense caure en cap risc de caos semàntic, les formes didalet, gotet i copeta en els diversos registres d’ús en què s’utilitzen.

Finalment, i en un altre nivell, hi ha els professionals que, com és el cas de lingüistes, lexicògrafs i terminòlegs, tracten les unitats lèxiques i terminològiques com a objecte de treball i d’estudi continu. Des d’aquesta perspectiva, descriuen i analitzen la terminologia, la recopilen en diccionaris generals o especialitzats, normalitzen els neologismes que ho requereixen, estableixen criteris lingüístics i terminològics, i resolen qüestions puntuals, relatives a la llengua general o al lèxic especialitzat, que sorgeixen en el treball quotidià dels mediadors lingüístics esmentats anteriorment. En aquest sentit, es pot afirmar que els terminòlegs especialitzats en la resolució de les consultes terminològiques plantejades pels professionals de la llengua, a més d’exercir ells mateixos com a mediadors, atès que operen directament amb la terminologia en els seus àmbits d’ús, es converteixen al mateix temps en “línies obertes” o “recursos permanents” considerats per la seva clientela com a referents fiables, d’una banda, i, en el cas d’organismes públics, com a fonts d’informació generalment gratuïtes, de l’altra.

Aquesta doble caracterització, de mediador lingüístic i de recurs terminològic, que recau sobre el terminòleg puntualista, ens pot ser molt útil a l’hora de tractar els problemes que poden aparèixer en l’establiment d’alguns neologismes normalitzats. Només amb l’anàlisi atent dels factors pragmàtics que actuen en una determinada situació comunicativa, es podran establir uns criteris terminològics adequats i veritablement eficaços per a la comunicació especialitzada que permetin escurçar les diferències existents entre els usos reals i la terminologia normalitzada. [6]

Circulació i eficiència de recursos terminològics

Les polítiques de planificació terminològica han donat sempre una especial importància a l’elaboració i difusió de recursos terminològics que cobreixin les necessitats dels diferents sectors d’activitat. Les exigències de la societat de la informació obliguen i permeten, al mateix temps, gestionar d’una manera més sostenible els recursos terminològics existents per poder donar resposta, per una banda, a la creixent demanda terminològica i, per l’altra, per poder mantenir un espai lingüístic propi en el panorama multilingüe actual.

Els nous canals d’informació han fet possible el desenvolupament d’estratègies de difusió terminològica que incorporen els conceptes de reutilització i eficiència comunicativa entre els seus objectius més prioritaris per tal que l’extensió de la terminologia en cadascun dels àmbits especialitzats obtingui el màxim efecte multiplicador. Així, en aquests darrers anys, la divulgació terminològica s’ha vist potenciada per l’aprofitament de molts productes que, si bé inicialment han estat elaborats en formats convencionals (diccionaris, lèxics, cartells, tríptics), ara es donen a conèixer en nous suports electrònics i telemàtics que afavoreixen extraordinàriament l’accés, l’ús i la implantació de la terminologia.

Aquestes idees de reutilització i eficiència terminològica han constituït un dels objectius principals que han guiat les últimes actuacions que el TERMCAT [7] ha dut a terme en el terreny de la difusió terminològica. La possibilitat d’accedir per mitjà d’Internet a la Neoloteca, o banc de neologismes normalitzats pel Consell Supervisor, ha significat un pas important en aquest sentit. D’altra banda, l’obertura, a començaments d’aquest mateix any del Cercaterm, el servei automatitzat de consultes terminològiques del TERMCAT a Internet, permet que els professionals de la llengua realitzin, de manera ràpida, consultes terminològiques de qualsevol àmbit d’activitat en llengües diferents.

L’usuari que accedeix al Cercaterm té a al seva disposició dos mòduls amb una funció diferent però amb una mateixa finalitat: la de resoldre la qüestió plantejada. D’una banda, des del Mòdul de resposta automàtica es poden realitzar consultes generals, o restringides a una àrea temàtica concreta, a partir de qualsevol de les llengües de treball amb la possibilitat, en el cas de no conèixer la grafia exacta, d’utilitzar signes que poden substituir un o més caràcters del terme consultat. La resposta es presenta en una llista numerada dels registres que compleixen les condicions de la consulta en qualsevol dels camps de la fitxa terminològica, i que es mostren pel terme català i l’àrea temàtica general a què pertanyen. L’usuari pot seleccionar els registres que li interessin i visualitzar les informacions corresponents (denominació catalana, definició, equivalències en altres llengües, remissions, notes i indicació, quan es dóna el cas, de terme normalitzat).

És evident que, com en qualsevol altre recurs terminològic, l’aprofitament d’aquesta eina depèn en gran mesura de la habilitat en el maneig i de les necessitats i interessos dels diferents usuaris que la utilitzen. A partir dels resultats obtinguts en el Mòdul de resposta automàtica, a més de conèixer les informacions habituals que es podrien obtenir també amb la consulta a les obres de format convencional, com per exemple, la denominació corresponent a una noció determinada, el significat exacte d’un terme, les equivalències en diferents llengües, etc., també es poden comparar i relacionar designacions similars, analitzar la rendibilitat de determinats formants cultes, observar les pautes de formació de termes d’un mateix àmbit, etc. Es tracta, doncs, d’una eina que ofereix a l’usuari la possibilitat de treballar amb una informació revisada i actualitzada contínuament i que pot ser utilitzada amb múltiples finalitats.

Quan l’usuari no obté una resposta suficientment satisfactòria, desitja ampliar la informació obtinguda o necessita aclarir algun concepte, pot recórrer des de la mateixa interfície al Mòdul d’atenció personalitzada que permet canalitzar la consulta, expressada en un format de fitxa terminològica, als terminòlegs del centre que s’encarreguen, a través d’un tercer mòdul d’ús intern, de tractar, respondre i gestionar les consultes realitzades per mitjà d’aquest servei. El procés finalitza quan l’usuari que es connecta novament al Cercaterm rep un missatge amb la resposta del TERMCAT.

El servei automatitzat de consultes es presenta com un potent complement del Servei de Consultes Terminològiques que ofereix el centre des de la seva creació l’any 1985. Des del TERMCAT, es té consciència de la importància que suposa gestionar eficaçment la informació socioterminològica que arriba diàriament a través d’aquests dos serveis. Les dades relatives a la tipologia i la procedència dels usuaris, al tipus de qüestions que plantegen, als àmbits d’especialitat més consultats, als termes que, malgrat tenir un estatus normalitzat, no es coneixen prou i a altres molts aspectes, ens aporten una visió bastant aproximada de les necessitats terminològiques reals dels professionals lingüístics i ens informen, al mateix temps, de la circulació de terminologies espontànies, del grau d’assimilació o refús de la terminologia normalitzada, de la diversitat d’usos i registres existents i de les actituds terminològiques favorables o negatives als canvis lingüístics dels diferents sectors socioprofessionals [8]. Aquests canals de relació directa amb els usuaris han de constituir, sense cap mena de dubte, un punt d’atenció permanent en qualsevol actuació de planificació terminològica, si el que veritablement es vol és obtenir resultats que es naturalitzin plenament a la societat.

Cap a la qualitat d’usos i recursos terminològics

Fins no massa temps, la noció de qualitat terminològica ha estat associada, exclusivament, al caràcter prescriptiu de la terminologia que tendeix a regularitzar i normalitzar la diversitat dels usos terminològics existents. La qualitat d’una terminologia es jutja, des d’aquesta perspectiva, en funció de la seva adequació a les prescripcions oficials que garanteixen un consens i una referència generals. Així, quan els termes utilitzats s’identifiquen amb els prescrits, es pot parlar de la bona qualitat de la terminologia, encara que la realitat quotidiana ens demostri que una majoria d’usuaris, entre els quals hi ha especialistes i mediadors lingüístics, desconeixen la terminologia normalitzada dels àmbits en què treballen. [9]

En el panorama de la investigació socioterminològica actual, creix l’interès per l’estudi de la qualitat terminològica ja no des de l’òptica de la prescripció, sinó des del punt de vista de la comunicació [10]. Des d’aquest enfocament, una terminologia podrà qualificar-se com a “bona” si és capaç d’establir una intercomprensió eficaç entre els usuaris que la utilitzen. Es tracta d’acostar o desplaçar la norma oficial, arbitrària i coercitiva a la norma interna utilitzada per la comunitat de parlants de manera espontània. Aquesta visió implica admetre, tal com explica Dépecker [11], que la terminologia d’una llengua es troba en un estat d’equilibri i de renovació constant a causa de la multitud d’usos que s’hi manifesten. En el cas de les llengües minoritàries, però, caldria matisar aquests supòsits teòrics, atès que molts dels usos terminològics que s’hi donen no es generen per processos de renovació interna de la pròpia llengua sinó per la invasió d’usos forans. És evident que, en aquests casos, l’equilibri s’aconseguirà quan els processos de normalització es recolzin totalment en els usos existents per tal d’obtenir terminologies veritablement eficaces.

Aquests enfocaments teòrics ja han començat a fer efecte en la pràctica de l’activitat terminològica. Els terminòlegs que treballen en contacte permanent amb els usuaris reals de la terminologia saben des de fa temps que, com en molts altres àmbits, en terminologia també succeeix que no tot és o blanc o negre, i que és necessari conèixer els contextos d’ús en què s’ha d’inserir la terminologia proposada per tal de poder extreure’n el matís més adequat a cada situació. Es tracta de reconèixer una variació que, si bé és difícil de plasmar en els productes terminològics, que es caracteritzen, com en el cas dels diccionaris, per aïllar les peces lèxiques fora del seu entorn discursiu, es fa evident en les qüestions que plantegen diàriament els professionals lingüístics. Hem de defensar categòricament, en qualsevol registre o context d’ús, el terme normalitzat casset de butxaca per substituir la denominació comercial Walkman®? I la forma xou d’impacte, funcionarà en tots els àmbits com a alternativa al terme anglès àmpliament conegut com reality show?

Si bé és cert que el reconeixement de la variació ja significa un pas endavant en el procés d’integrar harmònicament la terminologia en el seu context comunicatiu, a la pràctica, els mediadors lingüístics necessiten fer front a aquesta diversitat d’usos amb respostes concretes i adequades a cada situació específica. Serem més a prop d’aquestes respostes a mesura que les actuacions de planificació terminològica concentrin l’interès en apropar, amb la idea d’una utòpica convergència, la terminologia natural pròpia dels diferents sectors especialitzats (sense oblidar que, en moltes ocasions, no es tracta tant de terminologia natural, sinó de terminologia naturalment condicionada per la pressió de les llengües dominants) i la terminologia creada en el procés de normalització, amb la finalitat d’obtenir una terminologia en què coexisteixi una concòrdia entre el valor comunicatiu que li és inherent i la desitjable adequació al sistema lingüístic de la llengua pròpia.

D’altra banda, els professionals lingüístics també haurien de participar de manera activa en aquesta transformació, assumint conscientment la part de protagonisme i de responsabilitat que els correspon en aquest procés. Precisament, el seu paper de mediadors lingüístics, és a dir, d’operadors i manipuladors de terminologia, els converteix en protagonistes de primer ordre pel que fa a la vehiculació i difusió de la “bona terminologia” a què ens hem referit anteriorment. Cal afegir, a més, que en el cas de les llengües emparades per polítiques de planificació, els mediadors lingüístics constitueixen, amb els especialistes, un dels elements més importants de l’engranatge del procés normalitzador. Aquesta condició, els adjudica, encara que no ho vulguin, una càrrega addicional de responsabilitat. Així, al rigor i nivell de qualitat que se’ls exigeix en el seu treball, cal afegir-hi la dosi de sensibilitat i de fidelitat lingüística que ells voluntàriament decideixin exercir.

La pràctica diària de l’activitat terminològica, ens porta a creure que per obtenir una terminologia de qualitat, entesa també en el sentit de terminologia usada i acceptada plenament per la societat, cal una estreta col·laboració, basada en l’enteniment mutu, entre els diferents agents que configuren els usos i els recursos terminològics d’una comunitat. Aquesta simbiosi és, al nostre entendre, un aspecte clau per al desenvolupament harmoniós de la terminologia.

[1] SALLAS I CAMPMANY, M. “La recerca d’informació i documentació en terminologia”. [Comunicació presentada a la I Jornada sobre Terminologia i Documentació: Barcelona, 24 de maig de 2000, Universitat Pompeu Fabra].

[2] GUESPIN, L. “La circulation terminologique et les rapports science, technique, production”. Cahiers de linguistique sociale. (1991), núm. 18, p. 59-80.

[3] FRANQUESA I BONET, E. “La terminología, herramienta clave de la política lingüística en la sociedad contemporánea”. [Comunicació presentada a la Conferencia sobre la cooperación en materia de terminología en Europa: París, 17-19 de maig de 1999].

[4] COLOMER I ARTIGAS, R. “Normalización y normativización en la planificación lingüística”. [Comunicació presentada en el VI Simposio Iberoamericano de Terminología: La Habana, 16-21 de novembre de 1998].

[5] BOVER I SALVADÓ, J. “Actitud del especialista ante la normalización de préstamos”. Nazioarteko Terminologia Biltzarra = Congreso Internacional de Terminología = Congrès International de Terminologie = International Congress on Terminology. Donostia: IVAP: UZEI, 1997, p. 341-348.

[6] KOCOUREK, R. “Terminologie et efficacité de la communication: critères linguistiques”. Meta: journal des traducteurs. Vol. 30 (1995), núm. 2, p. 119-128.

[7] FRANQUESA I BONET, E. “El Centre de Terminologia TERMCAT”. [Ponència presentada a la Jornada de Terminologia de l’AETER: L’actualitat terminològica a Espanya: Barcelona, 12 de juliol de 1999].

[8] FONTOVA I HUGAS, G; MONTES I PÉREZ, D. “Detecció de necessitats i estratègies de difusió terminològica”. Llengua i ús. (1998), núm. 11, p. 37-41.

[9] BOUVERET, M; DELAVIGNE, V. “L’analyse des besoins: un préalable à la qualité de la terminologie”. La banque des mots. (1988), núm.8, p. 36-53.

[10] CABRÉ I CASTELLVÍ, M.T. “À propos de la notion de qualité en terminologie”. La banque de mots. (1998), núm. 8, p. 7-34.

[11] DEPECKER, L. “Terminologie et standardisation”. Jornada Panllatina de Terminologia: perspectives i camps d’aplicació: 14 de desembre de 1995. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Institut Universitari de Lingüística Aplicada, 1996, p. 31-35.